LA RECONSTRUCCIÓ DE L’ACCIDENT DE TRÀNSIT
G. BerenguerCriminalista per la Universitat Autònoma de Barcelona
Definició d’accident de trànsit.
Es tracta d’una situació inesperada que s’esdevé en una via pública, en la qual està implicat algun vehicle de motor i que té com a resultat lesions, morts o danys a la propietat.
Una situació de conflicte es pot definir com aquella situació en què les posicions, velocitats i trajectòries de les unitats de trànsit (vehicles o vianants) són tals que, si no es produeix un canvi de velocitat o trajectòria d’alguna de les unitats de trànsit, tindrà lloc un accident.
Sempre que ocorre un accident, prèviament s’ha d’haver generat una situació de conflicte.
Fases de l’accident de trànsit:
La primera fase és on es genera la situació de conflicte.
La segona fase de l’accident és la fallada o fallades d’alguna de les unitats de trànsit (vehicles i vianants). Aquesta fallada es pot produir al nivell de percepció, decisió o actuació o a més d’un a l vegada. Tambés es pot donar en algun dels elements que hi intervenen (persona, vehicle o via) o en més dun element. En qualsevol cas aquesta fallada conduirà a una situació d’accident.
En la tercera fase és produeix l’accident, que pot ser una col.lisi´, una sortida de la via o algun altre tipus de fet (una bolcada, una caiguda en moto...)
En el cas que sigui una col.lisió, aquesta té diferents parts:
Contacte inicial: És el primer contacte d’una unitat de trànsit en moviment amb una altra unitat de trànsit o un objecte.
Enganxament: És l’estona en què els objectes que xoquen estan en contacte. Aquest enganxament té un punt màxim on les forces de contacte assoleixen la seva màxima intensitat.
Desenganxament: És la separació de la unitat de trànsit de l’objecte amb què ha xocat. En el moment del desenganxament ja no hi ha forces entre els dos objectes.
La quarta fase és el moviment de les unitats de trànsit de l’objecte amb què ha xocat. En el moment del desenganxament ja no hi ha forces entre els dos objectes.
En aquestes dues últimes fases de l’accident es produeixen els danys i les lesions a les persones, als vehicles i a altres objectes.
Tipus d’investigació d’accidents.
Es poden classificar en dos grans grups:
1- Les investigacions retrospectives (referides a accidents ja passats). Són aquelles que utilitzen informacions existents recollides en el seu moment per altres fonts d’informació.
Podem trobar diferents tipus d’investigació retrospectiva:
a) La macroinvestigació dels accidents. Es centra en la revisió de les estadístiques que relacionen els aspectes d’interès en la matèria que es vol investigar i els objectius o les necessitats de partida a fi i efecte de creuar les variables i remarcar-neles més repetitives o significatives.
b) La microinvestigació d’un accident. Consisteix en l’anàlisi exhaustiva d’un sol accident per arribar a conèixer amb la màxima aproximació les causes que van motivar-lo.
2- Les investigacions prospectives (referides a accidents que acaben de succeïr). Són aquelles que es poden dur a terme amb informació sobre els accidents per l’investigador mateix i que, per tant, gaudeix de la garantia que s’ha constatat per la seva existència i que, a més, un pot considerar tota la informació que l’interessi.
Treballs de reconstrucció.
Les reconstruccions tenen una doble utilitat: Com a eina de preparació de les mesures de prevenció i com a instrument de suport a l’autoritat judicial per delimitar les responsabilitats penal, civil, o administrativa dels implicats de l’accident.
La investigació dels accidents de manera individualitzada té dos objectius:
1- Determinar els factors desencadenants de l’accident, les causes que l’han provocat, les conseqüències i el comportament dels sistemes de seguretat, des d’una perspectiva tècnica i científica.
2- Determinar el grau de responsabilitat directa o indirecta de cadascuna de les persones implicades en l’accident, amb transgressió de la legislació o sense.
El primer objectiu està orientat a la prevenció dels accidents.
E segon objectiu està lligat als aspecte legals que sorgeixen com a conseqüència d’un accident de trànsit.
Les activitats que s’han de dur a terme durant la investigació individualitzada d’un accident de trànsit les podem agrupar en tres grups:
a) Recollida de totes les dades necessàries.
b) Reconstrucció de l’accident.
c) Anàlisi de les seves causes.
La recollida de dades són les que s’han de fer fonamentalment en el lloc de l’accident. És el treball de camp o la inspecció ocular sobre el terreny.
La reconstrucció de l’accident i l’anàlisi de les seves causes estaran molt lligades entre elles.
La reconstrucció consisteix a determinar com s’ha produït l’accident, basant-se en els fets comprovats a partir de les dades recollides. L’objectiu de la reconstrucció és, doncs, recompondre la dinàmica de l’accident: les trajectòries dels vehicles, les velocitats, el punt de col.lisió o de sortida de la via, es forces que s’han desenvolupat durant l’accident, els punts de percepció, les accions evasives emprades per evitar el perill i l’error o el conjunt d’errors que han desencadenat la situaciód’accident.
L’anàlisi de les causes consisteix a determinar per què s’ha produït l’accident. És a dir, quins són els factors corresponents a la persona, al vehicle i a la via que han contribuït d’alguna forma a provocars errors decisius en l’accidenr i de quina manera ho han fet.
Les activitats paral.leles a la investigació són les mesures de seguretat, l’atenció a les víctimes, protecció de les proves, regulació del trànsit, protecció del patrimoni.
Reconstrucció de les trajectòries de cada unitat de trànsit:
En cas que hi hagi més d’una unitat de trànsit (vehicle o vianant) en moviment implicada en l’accident, s’ha de fer la reconstrucció de les trajectòries de cadascuna separadament, fins arribar al punt de contacte.
El mètode general de reconstrucció consisteix en l’establiment d’hipòtesis i la posterior comprovació a partir dels fets coneguts i de les proves disponibles.
En aquest cas les hipòtesis que s’han de fer corresponen a les trajectòries de les unitats de trànsit abans i durant l’accident.
Aquestes hipòtesis s’establiran bàsicament a partir de les declaracions dels conductors i dels testimonis, considerant que els vehicles es mouran sobre trajectòries lògiques d’acord amb les característiques de la carretera i altres aspectes.
Aquestes trajectòries per poder considerar-les correctes. Han d’anar a parar al punt on s’hagi produït el fet clau, en el cas que aquest punt es pugui determinar amb precisió.
Si l’accidet ha estat una sortida de la carretera, la trajectòria del vehicle ha de portar fins al punt on ha tingut lloc aquesta sortida. Si l’accident ha estat una col.lisió entre dos vehicles, les trajectòries dels dos vehicles han de confluir en el punt de col.lisió.
A banda de ser coherents amb el punt del fet clau, les trajectòries dels vehicles han de ser coherents amb totes aquelles marques que es trobin a la carretera i que siguin indicadores del fet que el vehicle ha efecuat uns moviments determinats.
Les trajectòries també han de ser coherents amb els danys observats en els vehicles.
